Le volcan du Piton de la Fournaise
Dia 13 i 14
Trou de Fer per Bras Mazerin
El gran dia habia arribat, eren les 4:00 del mati i ja ens sonaba l’alarma del rellotje, lo dia seria llarg i lo primer que vam fer va ser esmorzar amb ganes mentre mos feem a la idea del que ens esperava, fins al moment habiem sommiat mil i una vegades en lo dia que fariem lo Trou de Fer, i per això mos costaba fermos a la idea que perfi compliriem el nostre somni.
Desde el primer cop que vam sentir el nom d’aquest barranc han passat molts d’anys, i hem tingut molt de temps per estudiarlo i anarmos fent a la idea de totes les dificultats que comportaba un descens aixi. Ara farà uns 10 anys que vam vorer el reportatge d’aquest barranc al programa “Al filo de lo impossible”, llavors l’equipament del barranc era molt precari i s’el catalogaba amb un plus d’intre l’escala de dificultat francesa, d’aquesta manera apareixia un grao més a l’escala de dificultat anomenat avobinablement dificil superior. El que avui en dia implica una dificultat vertical de V7 dintre l’escala de graduacio francesa. Desde llavors el barranc a sofert algunes modificacions en les instalacions i la seva graduacio vertical a baixat a V6, sent igualment dificil superior pero amb unes garanties d’exit mes grans que en el passat. El barranc te dues possibles entrades al Trou de Fer, nosaltres vam decidir entrar pel Bras Mazerin per la bellesa i dificultat de la seva gran cascada.
Mentre acababem d’esmorzar a la gite du Pic des Sables, les mirades es creuaben entre nosaltres i ens pasaben moltes coses pel cap, ja que coneixiem varios grups que per dificultats varies no habien pogut arribar al vivac del Trou de Fer en un dia, i que pertant el barranc els hi habia costat un total de 3 dies d’esforç agotador. Nosaltres portabem la feina molt ben feta, ens habiem passat moltes hores mirant i estudiant la topo, pero sabiem que sempre estariem exposats a una enganxada de corda que ens fes perdre temps o inclus tenir que avandonar la corda, i que pertant teniem que fer tots els moviments de corda amb calma i pensant cada gest dues vegades.
A les 5 del mati ja estabem dintre del cotxe de Emilian, el guarda de la gite, el cual ens portaria amb el seu coxe fins l’inici de l’acces a peu. Vam quedar amb ell per fer-nos la combinacio de vehicles, ja que per fer el barranc son necessaris dos cotxes, i nosaltres nomes en teniem un.
A les 5:30 ens despediem d’Emilian fins al dia seguent, ja que ens vindria a buscar a la sortida del barranc. En principi i per les seves experiencies amb anteriors grups, ens va dir que ens deixaria 4 dies de marge, i que si al quart dia no li habiem dit res avisaria a l’helicopter.
Durant l’acces ens vam perdre donant voltes per uns senders que no es corresponien amb el mapa que portabem, ja que habien sofert algunes modificacions, i a part la voira i la pluja no ens ajudaba en res. En total vam perdre gairebé una hora i mitja per trobar el sender correcte. Amb tot arribabem al primer rapel a les 9:00 del mati, el temps estaba una mica insegur i durant tot el mati ens va acompanyar una fina pluja.
Amb un petit rapel ja estabem a la primera gran cascada, amb un total de tres fraccionaments per baixar els gairebé 150 metres d’aquesta. Despres vam continuar amb una serie de rapels amb dos cascades molt boniques que ens servirien per anarnos aproximant al Trou de Fer.
El gran moment estaba prop, ja desde la ultima gran cascada habiem pogut veure parcialment el forat del Trou de Fer amb la cascada del Bras de Caverne al fons, el cor ens començaba a bategar amb força i començabem a sentir la sensacio que sempre tens quan t’aproximes a una gran vertical, alguns diuen que es l’aire, pero realment es dificil dentendre si no ho has viscut mai.
Desde la capçalera del primer fraccionament es te una vista del Trou d’Enfer brutal, la sensacio que es te es dificil d’explicar, es una mescla de por, respecte, i sobretot d’humiltat davant la força de la naturalesa.
La cascada fa un gran salt amb un total d’uns 270 metres d’altura, dels quals 150 son un gran salt extraplomat, pero per tal de no tenir que portar cordes tant llargues, el tercer i quart fraccionament tenen uns desviadors per aproximarte a la paret i aixi poder anar reseguint l’extraplomat per anar guanyant metres a la paret.
Els desviadors aquestos son relativament facils d’agafar, pero amb dos d’ells va ser necessari usar la tecnica del pendul del makuto per poder tocar la paret, aquesta tecnica consisiteix en fer pendular el makuto penjant amb una vaga per sota teu i d’aquest manera aconsegueixes pendular amb mes força. No cal dir que fer aixo a uns 200 metres d’altura te la seua gracia, pero nomes es necessari per al primer, ja que el segon els treu i els altres ja poden arribar a l’altura de la reunio i estirar la corda per aproximarse a la paret, ja que les combes de les cordes les vam lligar a les reunions.
El quart rapel es el mes llarg, amb un total de 102 metres totalment volats, amb una distància màxima de la paret d’uns 30 metres. Aquest te un desviador al principi, a uns 5 metres de la reunio i serveix per a que el primer pugui arribar a la seguent reunio justament als 102 metres, ja que sense aquest no podries arribar mai a la paret de la seguent reunio. Despres d’aquest rapel encara vam baixar un 39 i un 60 per arribar a la base de la cascada, on la maxima dificultat era poder mantenir el ulls oberts per la força de l’aigua i el vent que generaba.
En total vam estar unes tres hores per baixar la cascada i arribar al fons del forat del Trou de Fer, amb les ultimes llums del dia vam trobar el bloc de pedra on fer el vivac, aquest te una mica de volat per un dels laterals, i amb l’ajuda d’uns plastics vam fer lloc per als quatre sota cobert. Per sopar ens vam menjar un dels tres bocates que portabem i vam fer una sopeta amb el fogonet que ens va servir per escalfarnos una mica. La nit va passar prou depresa, ja que estabem molt cansats i no ens importaba massa dormir sobre un tros de plastic amb pedres a sota i una corda com a cuixi.
Pel mati ens vam aixecar a les 7, vam menjar una mica de xocolate i unes barretes energetiques i un cop passat el trangul de ficarmos lo neopré banyat i gelat ja tornabem a estar tirant cordes per entrar al Bras de Caverne per sobre de la Caverna del Minotauro.La Caverna del Minotauro es un forat que ha fet la cascada del Bras de Caverne a la paret, la cascada entra per sobre i surt per un forat amb forma d’ull, i d’aqui li ve el nom. En total el bras de Caverne son 2700 metres de caos de blocs, petits resalts i sones inundades. Un terreny que et deixa esgotat, ja que rellisca moltissim i amb un makuto a l’esquena que pesaba sobre uns 30 kilograms, a cada petita relliscada et desequilibraba i acababes per terra. En total vam estar sobre unes 4 hores per sortir del Bras de Caverne i amb alguna que altra dificultat vam trobar la sendera de sortida. Aquesta sendera esta molt perduda, ja que la vegetacio selvatica se la va menjant i es molt poca la gent que i passa. Van ser dos hores de sortida per aquesta sendera per arribar finalment al cotxe, va ser un cami molt dur pel pes del makutos i pel terreny per on anaba la sendera, amb caigudes i relliscades constants que ens anaben devilitant encara més, pero la sencacio de felicitat d’haber aconseguit el nostre repte ens plenaba d’optimisme i ja cap dificultat ens molestaba.
Quan vam arribar a la carretera ja ens estaba esperant Emilian amb el cotxe i ens va portar a la gite per decansar.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
